He
escollit aquest tema amb l'objectiu d'expressar i explicar la meva
experiència; a fi de mostrar la importància de la lluita constant
amb l'ajuda i l'acompanyament dels pares i mestres.
En
la societat encara no s'ha interioritzat les diferències entre
persones. Basant-nos en l'educació, el mestre ha de tenir una visió
individual per a cada alumne de la seva classe. És trist que
actualment, al segle XXI, encara hi hagi problemes a l'escola per fer
un pla individualitzat a un alumne, i és ben simple.
Pel
que fa a la dislèxia, un problema cognitiu que afecta a aquelles
habilitats lingüístiques, es caracteritza perquè les adquisicions
de l'indiviu en l'àmbit de la lectura, l'escriptura i el lletreig
estan per sota del nivell esperat.
En
primer lloc, considero que tot professional de l'ensenyament ha de
tenir present aquestes dificultats, observant la diferència
d'alumnes, ja que els nens amb dislèxia tenen el seu propi ritme
d'aprenentatge i el mestre ha d'acompayar-los de manera que s'hauria
de valorar més el seu esforç i la seva lluita constant en proporció
als resultats. El nen dislèxic ha de tenir un pla individualitzat
que s'eviti aclaparar-lo amb l'excés de treballs,
tenir un barem de correcció
adaptat, … El problema principal és que la majoria d'educadors no
entenen, o no volen entendre, que s'ha d'aplicar un mètode diferent,
a la resta dels companys, a aquells alumnes amb dislèxia. Això
comporta problemes entre l'escola i els familiars, però el que ho
passa malament és l'alumne, perquè no
sap per què ell és diferent i per
què té
tantes dificultats, això provoca que la seva autoestima s'enfonsi i
que no tingui forces per lluitar i esforçar-se.
Per
concloure, voldria posar-me com exemple. He anat a una escola on hi
ha hagut professors que s'hi han involucrat i m'han ajudat des del
primer dia i d'altres que no em tenien en compte. Els meus pares van
tenir un seguit de reunions amb els meus tutors corresponents per
explicar-lis que sóc una nena dislèxica i que haurien d'aplicar-me
un pla individualitzat, d'una manera o altra. El gran problema va ser
quan la tutora es trobava amb alguns educadors que no volien
aplicar-me'l. Per sort en algunes assignatures tenia mestres que
m'ajudaven tant en les seves matèries com en altres. Finalment, vaig
superar tots els cursos, però cada any era una engoixa constant, una
lluita difícil perquè havia de “tornar a començar”. A
conseqüència de l'ajuda familiar, de la paciència d'alguns mestres
i de la meva lluita diària, aquí estic, fent un escrit a la
facultat de Blanquerna, Ramon Llull, cursant Educació Primària per
especialitzar-me en Educació Especial.
